LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

Més enllà de la Zona Fosca d’Abora, segons es diu, hi ha el país dels berdels, una terra ruda i perillosa. En aquest lloc no s’hi poden trobar gaires aliments. Pocs fongs son capaços de sobreviure allà excepte la passifa, un verdet lleugerament iridiscent que s’adhereix fàcilment a la matèria primigènia.

Tanmateix, tot i que és comestible per a les persones (és més, alimenta molt més del que sembla, fent que unes soles grapades bastin per a fartar-se), al cap d’un temps aquestes comencen a mostrar senyals de canvi: la seva intel·ligència cau en picat fins a ser la d’un nin petit o la d’un ca.

Els berdels s’han adaptat a aquesta contingència amb estoicisme i això els ha permès prosperar, encara que d’una manera que repugnaria molts Gent! Mantenen ramats del que ells anomenen ubis, gent que des de petita ha estat alimentada amb passifa i que son considerats com a animals.

De fet, els berdels els fan servir per a gran quantitat de tasques: animals de càrrega, aliment, per a abrigar-se amb les seves pells...

És curiós que tot i que la passifa té uns efectes tan devastadors sobre els seus consumidors, no els té sobre els qui es mengen la carn dels ubis! 

Generalment aquests son sanats de petits per a evitar que es tornin agressius de majors, quan ja no tenguin coneixement. De totes maneres se’n mantenen alguns de sencers per a que, en captivitat, puguin reproduir-se.

--- Sindar, cap d’un clan comerciant de belonis ---

La passifa? On has sentit a parlar d’ella? No, no és un mite, ni un monstre per a assustar als nins, encara que en molts llocs es fa servir molt lleugerament aquesta paraula per a designar aquestes coses...

No, la passifa és un fong, un verdet lleugerament iridiscent exclusiu d’un lloc situat més enllà de la Zona Fosca d’Abora... en una ocasió en vaig tenir un petit cultiu en les meves mans, però durà poc, els temps suficient per a que jo pogués veure que no era una farsa.

Només viu adherit a la Materia Primigenia, saps? Per algun motiu desconegut les seves espores només tenen efecte en una zona concreta, i si la treus d’allà la colònia mor.

Mira, et donaré un consell gratuït: si algun dia en tens a les teves mans, ni pensis en menjar-ne!

--- Zahir, alquimista Gent ---

Tres son els indrets mítics del meu poble: 

La llegenda deia que terribles calamitats tendrien lloc quan la Flama Sagrada morís i durant incomptables generacions el recinte sagrat fou mantingut pels Guardians de la Flama. Aquesta era una columna de foc que sortia del terra i que sempre cremava sense necessitat de combustible. D’ella havien nascut la resta de focs dels samis i els cracians que habitaven els passadissos i recintes veïns. De fet, la Llei Sagrada prohibia encendre foc, ja que aquest havia de derivar-se sempre de la  Flama Sagrada o dels seus fills. 

Però un no pot saber mai si les profecies son certes o no si no se les posa a prova i amb aquesta no va ser diferent. Aquell any tràgic, amb l’arribada de l’època vermella arribaren els agripis, un poble de Gent sense déus ni pietat. 

Tal i com venien fent des de feia anys, arrassaren els poblats del Racó i s’alçaren com a sobirans d’aquelles terres. Com a mostra de la seva superioritat i menyspreu cap als nous conquerits, saquejaren el temple, cremaren als seus sacerdots en la Flama Sagrada i en acabar, l’apagaren.

Al principi no passà res. Els agripis s’instal·laren en les noves terres i els samis i els cracians foren expulsats o subjugats.

La venjança divina tardà més de mig espectre en fer-se notar i quan començà va ser de manera amb prou feines perceptible: la gent que habitava l’antic temple i una familia de pastors i el seu ramat que descansaven aprop, moriren silenciosament, així com els que s’hi instal·laren més tard. Aviat es féu patent que la mort vivia en aquell lloc maleït i que tothom que el visitava s’hi quedava a fer-li companyia.

Els rumors començaren a circular, però no agafaren força fins que la mort decidí estendre’s més enllà del propi recinte del temple. En aquells moments Hug Camespeludes, el gran cap dels agripis era fora del Racó, en una campanya per a subjugar als peçalis, els grabocis i els galvins, que s’havien rebel·lat per intercessió dels samis. Quan tornava a casa sentí noticies de la maledicció del Déu Mort, del fantasma de la Gran Flama i es posà nerviós pensant en que aquestes noticies podien animar als seus enemics a aixecar-se contra ell de nou i accelerà la marxa.

En arribar a les proximitats del Racó, trobà un espectacle grotesc: tots els habitants de la zona eren morts i la pudor de putrefacció impregnava l’aire. Impel·lit per l’ànsia de venjança i la por supersticiosa, decidí enfrontar-se personalment al déu mort. Es tapà el nas i la boca per a no respirar l’aire malsà i entrà en les terres maleïdes acompanyat únicamen d’un llum de fong. El seu objectiu, aconsellat pels savis i endevins als que havia consultat, era el d’encendre el seu propi foc en el cor mateix del temple com a desafiament clar a la Llei Sagrada.

El camí fou dificultós i l’aire era cada vegada més irrespirable, però aconseguí obrir-se pas, entre el desolador espectacle de la decadència de la seva gent, per a arribar al seu destí final. I fou aquí, en el cor del temple, on s’acomplí la venjança, perquè quan Hug encené les primeres espires del foc, es produí una deflagració tan potent que féu tremolar la Terminal. La seva fúria foradà fins i tot el propi material primigeni i el terra tremolà. El foc recorregué els passadissos cremant i destruint fins a molts quilòmetres, cremant tot el que trobava, agripis, sardis, homúnculs... la seva fúria venjativa no diferenciava, castigant per igual als que havien profanat la Flama Sagrada i als que els ho havien permès amb la seva debilitat.

Quan tot hagué passat, els pocs samis que havien sobreviscut a les vicissituds dels destí decidiren tornar per a veure si havien estat perdonats. Personalment no sé que en degué ser d’aquella gent, si bé és molt cert que no se n’han tornat a veure. Degueren rebre l’absolució divina? Deu tornar a cremar la flama immortal? O potser foren castigats? Jo no ho sé, potser algun dia decidiré visitar aquella zona per a veure-ho amb es meus ulls... 

--- Samúa, zomb místic i guardià de l’Oracle de la Cova Esfèrica ---

 Aquest fragment ja feia temps que em ballava pel cap i vaig decidir escriure'l el dia de la concentració antintaurina d'Inca d'aquest passat estiu.

Es curiós com a alguns defensors de la tauromàquia se'ls fa tan estrany que torturar a un depredador, com un ca (el seu, per exemple) pugui ser un espectacle divertit i en canvi fer-ho amb un hervíbor com per exemple un bou sigui tot un espectacle...

 --- 

Al sisè nivell hi ha un esport-espectacle d’allò més emocionant, encara que hi ha qui el considera una salvatjada (principalment entre els homúnculs i zombs!).

El joc té com a protagonistes, per una banda a un campió, armat amb una maça a la mà dreta i una tela envoltant la ma i l’avantbraç esquerre, i per l’altra a tres cans furiosos. El combat és obvi, així com el fet que si el Gent vol sortir-ne vencedor ha de matar als tres animals...però això no és tot!

Abans de llançar el cop de gràcia, el campió ha d’anar rompent les cames dels seus oponents. Només quan l’animal no pot valdre’s per ell mateix, pot rebre el cop que acabi amb la seva vida.

No és un joc d’apostes, aquest. La gent paga una entrada per veure l’espectacle i el campió fa totes les floritures que pot per a embellir-lo. Així, tot i haver derrotat als rivals, el campió pot perdre per aclamació popular si el seu joc ha defraudat als espectadors.

Aquestes son les regles bàsiques, encara que poden trobar-se diferencies els diferents indrets del nivell. Als passadissos de la ratlla Roja, per exemple, en lloc d’una tela protegint un braç, el campió duu un pal en forma de L, de manera que també pot copejar. A la Balconada 332, en lloc de maça tenen un espasí esmolat d’os... finalment a les sales d’Agabra, fan servir altres animals, a més de cans. Això pot donar lloc a més emoció al joc, i també més varietat... encara que en algunes ocasions dificulta encara més la tasca del campió! 

Si algun dia viatgessis allà, atura’t a veure-ho! És tot un espectacle, creu-me. En acabar, es cuinen els animals i se’n fa una gran berenada. En una jornada se’n poden  matar una dotzena o més! Segons l’ovació que hagi fet el públic al campió, aquest té dret a un bocí o un altre en el festí. Si ha fet un bon paper, se li permet recollir la primera tallada, si no ha estat així, tendrà un lloc intermig, més davant o enrera segons la seva mediocritat.

--- Aridà, Mercader Gent ---

Atenció als nouvinguts! Això és la continuació del fragment publicat la setmana passada. Si voleu llegir-lo des del principi comença dos posts més avall!

Mira, ja que insisteixes tant et parlaré d’una quarta raça que, a diferencia de les demés, és mítica. Crec poder afirmar sense perill d’equivocar-me que de totes les fantasies i supersticions Gent, aquesta és la més estesa i segurament en sentiras a parlar en tots els racons de La Terminal. No tenen cap nom més estès que elsaltres, així que jo em referiré a ells com els Altres. 

Atenció als nouvinguts! Això és la continuació del fragmen publicat la setmana passada. Si voleu llegir-lo des del principi comença al post de més avall!

 ---

Finalment ens trobam els zombs, la més escassa de les tres espècies. Abans de res t’he d’aclarir algunes coses: molta gent no ha vist un zomb i tendeixen a agrupar-nos en el mateix sac que als zombis, tot i que la diferencia està més que clara.

Aquest és un fragment bastant llarg, així que per a no cansar-vos he decidit dividir-lo en dues o tres parts...

 ---

Tres son les principals races intel·ligents que poblen la terminal, cada una d’elles amb u origen i unes característiques pròpies:

(Continuarà...)

Abans de res, vull demanar excuses pel retard en l'actualització, però entre una cosa i l'altra se m'ha passat el temps... Ja que estam parlant de la mesura del temps, he pensat que seria una bona idea penjar un altre Fragment relacionat amb el tema:

M’agrada viatjar per a poder observar les diferents costums i maneres de fer dels diferents pobles i nivells. Al país dels nelbongs, per exemple, al tercer nivell, els fongs sadis i hilberins son molt sagrats i només el clero pot fer-se’n càrrec i cultivar-los. En diferents llocs del país i dels camins, les diferents ordres sacerdotals mantenen petites colònies fungoides derivades del Temple Principal respectiu. 

Oh! Hauries de veure aquests temples! Brillen constantment, il·luminats pels fongs que cobreixen cada mil·límetre de les parets i del sostre, i al seu voltant, llargues extensions d’hilberins i sadis informen al peregrí de la proximitat del seu destí. 

Al país dels gullis, per altra banda, no existeix un clero regular i cada familia té una colònia propia a la que cuida i protegeix. Generalment sol ser, per a aquests senzilles gents, un bé familiar molt preuat que es transmet només per herència: els sadis els aporta la dona i els hilberins l’home. En el cas que es mori una colònia, el matrimoni s’ha de dissoldre  per a casar-se, de manera temporal o permanent, amb un matrimoni ja format, de manera que pugui recuperar una part dels fongs en el cas de tornar-se a casar.  

La persona que reb la colònia adopta el nom de la família que l’hi ha donat i difícilment torna a contreure núpcies amb qui estàs casada quan perdé la seva, ja que se considera un mal auguri i presagi de mala sort, a més de possibles intervencions divines o dels avantpassats per a desfer un matrimoni que no els complaïa!

  --- Rodas, errant Gent ---

A la Terminal el temps es mesura per espectres a través de dos tipus de fongs diferents:

-        Els fongs hilberins marquen els dies i consideram que n’ha passat un quan la seva il·luminació minva i el groc brillant es converteix en un verd fosc. Cada vegada que l’espectre s’acaba, torna a començar, pel que la roda del temps no s’atura. Aquests fongs formen un llim que pot arribar a cobrir parets i terra, però que no s’aferra a la matèria viva.

-         Els fongs sadis son una mica més grossos, d’un tamany que varia entre el del polze d’un nadó i el d’un adult, i marquen un espectre molt més ample. De fet recorr tot l’espectre lumínic. En unn periode d’uns 412 dies, que formen un any. Aquest es divideix en èpoques o estacions, cada una amb un color propi excepte la darrera de l’any, en que no hi ha cap color.

Al principi això pot semblar estrany, perquè la Terminal és molt gran i pot semblar que els fongs del temps haurien d’anar descompassants, cadascun al seu ritme. Però per alguna raó, tots marquen el mateix punt de l’espectre en tot moment. És el poder de la Terminal el que els fa anar junts, per a que el temps no passi de manera diferent en els diferents nivells!

 --- Història contada per un pare Gent al seu fill petit ---